Últim dia de seminari

L’últim dia de seminari hem fet diverses activitats. Després d’acabar la última lectura en veu alta, l’Imma ens va llegir un poema sobre el Nadal. Seguidament, vam llegir entre tots la història dels tres mags d’Orient d’un calendari que contenia a cada dia un petit tros de la història, el calendari cortesia de l’Imma també. A continuació vam fer l’amic invisible que una setmana abans havien sortejat. Cadascú li va fer un regal fet a mà a una altra persona de seminari. A continuació les companyes Laura Hedo i Anna Merino ens van fer un obsequi a tots els membres de seminari consistent en un vela amb una felicitació de Nadal. En Josep, l’Adrià, en David i jo vam cantar, amb la completa col•laboració del seminari, una nadala. La Laia ens va fer gaudir amb un petit concert de violí, ens va tocar el Cant dels ocells de Pau Casals, fins i tot els membres d’altres seminaris es van unir a la festa. Per acabar, la Sandra Castelnouvo ens va oferir una cançó de Nadal en anglès.

Així, acaba el seminari del primer semestre. Ara toca estudiar i ens veiem al segon semestre!

Bon Nadal i feliç any nou!

Elogi de la feblesa d'Alexandre Jollien (Llibre i conferència)

Per Seminari ens van encarregar la lectura del llibre Elogi de la Feblesa d'Alexandre Jollien i un posterior treball escrit.

En aquest treball escrit, hem parlat del mètode socràtic, d’alguns eixos que configuren l’obra i de com ens afecta el nostre entorn a la pròpia personalitat, però què hem extret del llibre realment?
L’objectiu tant de la lectura com del treball escrit no era fer un anàlisi literari del text. L’objectiu era conèixer aquests aspectes amb els que ens omplim la boca habitualment com poden ser la integració, les discapacitats, l’educació especial, la normalitat... Però no conèixer-los des del punt de vista dels que tenen més a dir i menys diuen: les persones que sofreixen algun tipus d’impediment físic, com és el cas de l’Alexandre Jollien, o mental. L’Elogi de la Feblesa és un crit a la societat, a la comprensió dels que ens considerem normals caps els malnomenats “anormals“. És veritablement sorprenent com la filosofia a donat veu a les persones que més necessiten ser escoltades com l’Alexandre Jollien i els seus companys de centre, com l’amistat ens pot obrir tantes portes. Aquest llibre no és només una autobiografia, aquest llibre inspira valors: esperit de superació, reflexió sobre un mateix, necessitat d’entendre el nostre entorn... No cal ser discapacitat per sentir-se identificat ja que, com he pogut observar: no existeix la normalitat, tots som diferents.
És per tot això que he volgut fer una reflexió a partir de totes aquestes petites coses que m’ha inspirat el llibre i que el fa tan gran:
La vida no tracta d’actuar en funció dels límits de cadascú, sinó de saber apreciar i desenvolupar les possibilitats que ens ofereix el nostre propi món.

Per acabar aquesta activitat, vam visionar una conferència de l’Alexandre Jollien a la nostre facultat anys enrere. En aquesta entrevista Jollien explica la importància de l’ofici de mestre en la integració de la gent amb algun tipus de discapacitat. En aquest punt es bassa aquesta conferència. Jollien remarca que ell no ho va tenir gaire fàcil, però que tot i així se’n va saber sortir. Creu en la necessitat de la integració d’alumnes amb discapacitats a l’aula ordinària per a sensibilitzar els alumnes ordinaris i a les seves famílies. Aquest fet provocaria l’adquisició d’uns valors molt importants en el creixement dels infants: el respecte pels diferents i la solidaritat. De tot el que va dir Jollien en la conferència em quedo amb una frase:
L’educació ha d’entendre a tothom, ensenyar valors. Millor un cap ben fet que no pas un cap ben ple.

Brigada antinovillos

Avui a l'actualitat educativa exposada a seminari, els companys Encarni Bosch, Anna Merino i David Sánchez ens han exposat la notícia de La Vanguardia anomenada Brigada antinovillos del dia 22 de novembre del 2009.

En aquest article ens explica com els cossos policials s’estan coordinant per evitar l’absentisme escolar i el consum de drogues, que com explica la notícia, va bastant lligat.
Eviten aquest problema acompanyant els nois al seu centre educatiu, s’avisa als pares i en cas de tenir drogues, es posa una sanció econòmica que es pot evitar si es fa una teràpia de desintoxicació que s’imparteix dissabtes pel matí.
Un cop fet tot això, el cos de policia realitza un seguiment d’aquests nois per saber si reincideixen.

Un cop llegida i explicada la notícia ens han plantejat unes preguntes per conèixer la nostra opinió respecte la notícia. Des del meu punt de vista, tenint en compte que l’educació és obligatòria fins els 16 anys penso que està bé que els cossos policials dediquin part dels seus esforços per mitigar aquesta plaga d’absentisme. Per una altre banda, no crec que hagin de ser els policies els que hagin de fer aquest seguiment, en tot cas el seguiment a vegades s’hauria de fer a les famílies. Per últim, aquesta relació entre drogues i absentisme no la veig gaire clara, crec que és més plausible relacionar situació familiar amb absentisme que no pas amb les drogues que tants estudiants consumeixen i continuen estudiant sense gaires complicacions.

Coves de Collbató

Per a la setmana d'activitats extraordinàries, havíem d'anar amb algun company/a del seminari a visitar un centre sociocultural. L'objectiu era conèixer les activitats per a infants que s'ofereixen. En Jordi Mur i jo, en Josep Fosalba, vam decidir anar a visitar les coves del salnitre de Collbató. Vegeu el mapa següent per situar-vos-hi:

Mostra un mapa més gran

En primer lloc, vam buscar informació a la pàgina web oficial de les coves del salnitre. La web té un apartat on podem obtenir informació sobre les activitats que es realitzen per escoles o grups de nens.

Per tal de conèixer millor les activitats que s'ofert-en, vam anar a l'oficina de turisme de Collbató. Allà ens van atendre molt amablement i ens van ampliar la informació que apareix a la web de les diferents activitats que organitzen per a grups escolars. Així, les activitats què fan són les següents:
Quan arriba una escola a les coves, es reuneix el grup a l'entrada, se'ls explica alguna de les normes que han de respectar per tal de conservar l'entorn net i no contaminar-lo. Tot seguit i abans d'entrar a dins de les coves, el grup es reuneix en una sala on es projecte un vídeo en el qual s'explica com es va produir la formació de les coves. A continuació, un guia fa la visita a l'interior de les coves. El guia pregunta els nens sobre aspectes que han aparegut al vídeo. A més a més, el guia aprofita les estranyes formes de les estalactites i estalagmites per preguntar els infants quines formes els recorden. També explica quan es van descobrir les coves, com es va produir la seva formació i una mica per sobre la història del poble de Collbató.

Los estudiantes daneses podrán usar Internet en los exámenes finales

En la sessió de seminari d’avui hem parlat de l’actualitat educativa a partir de les notícies trobades en diversos diaris. Els companys encarregats de repassar-les aquesta setmana han estat la Esther Aldehuela, la Raquel Barberà i la Laia Castellà. Entre totes les notícies, han destacat la notícia d’El País del dia 4 de novembre del 2009: “Los estudiantes daneses podrán usar Internet en los exámenes finales.”
Aquesta notícia ens explica que a les escoles daneses volen fer que els seus alumnes puguin realitzar els exàmens amb l’ajuda d’Internet. Podran realitzar consultes encara que no podran xatejar ni enviar correus electrònics. En l’actualitat, els danesos ja fan els exàmens per ordinador des de fa molts anys. Fer els exàmens amb Internet és un nou avanç tecnològic en la concepció d’educació del segle XIX.
A partir d’aquesta notícia ens han proposat fer un petit debat sobre les següents qüestions: si és un bon mètode d’examen, què busca el professor amb aquest mètode, si l’examen ha de ser més pràctic o més teòric i si aquest nou sistema és beneficiós per l’alumne.
Crec que és un bon mètode però no ha de ser l’únic. Aquest mètode és útil pel que fa a l’ús de les TIC i a la recerca i tractament d’informació, però pot provocar una dependència dels coneixements de Internet en contra de la reflexió pròpia de l’estudiant. El professor pretén que l’alumne aprengui a recercar informació i a tractar-la. Pel que fa a les preguntes segurament haurien de ser més aviat teòriques. Les preguntes teòriques requereixen més recerca i tractament. Finalment, aquest mètode, si està compartit amb altres mètodes d’avaluació pot ser molt interessant, però no crec que hagi de ser l’únic.

Fotoeducació

"La importància de la lectura"

A seminari ens han demanat que portem una fotografia relacionada amb l'educació. Jo vaig elegir la que podem veure més adalt perquè crec que la lectura és una de les activitats més presents i importants en l'educació. La lectura ens ensenya tant quan és per oci com quan és per adquirir uns coneixements teòrics. És per això que en la imatge es veuen barrejats llibres de totes dues classes.

Per desenvolupar l'activitat vam anar ensenyant una foto rera l'altre aleatòriament i anàvem dient que ens inspirava cada fotografia. Un cop esgotades les idees l'autor deia quina era la frase que havia escollit i per quin motiu l'havia triat. En el meu cas l'explicació la podem trobar en el paràgraf anterior. Pel que fa els altres membres de seminari van sorgir les següents frases de cada una de les seves fotografies:

- Laura Hedo (Dinosaures de peluix llegint): "Un sol camí."

- Marc Ariño i Esther Aldehuela (Educació vial): "La importància de l'educació vial." "Ensenyar a comportar-se fora de l'escola."

- Raquel Barberà (Nen ensenyant-li informàtica a un avi): "Aprenen junts."

- Juan Antonio Leon (Diccionari): "Aprèn ortografia! La importància de la llengua."

- David Sanchez (Mar): "L'Educació no té límits." "Principi mogut del mestre, final tranquil."

- Anna Merino (Nen al bosc amb la fitxa d'un ocell): " Aprenem amb el lleure."

- Aina Romero (Quatre nens somrient): "Al·legria."

- Encarni Bosch (Alumnes amb els ulls tapats): "L'experiència és una ciència."

- Mònica Talegón (Piscina): "Per aprendre primer ens hem d'enfonsar."

- Irene Ruiz (Indicador vàries direccions): "Caminante no hay camino, se hace camino al andar."

- Josep Fosalba (Ordinadors i llibres): "Tecnologia i tradició agafats de la mà."

- Adrià Pérez (Maquineta i llapis): "Treure-li punta al nen."

- Laia Castellà (Laia tractant amb nens): "La vocació"

Si reflexionem una mica sobre els resultats d'aquesta activitat, podem observar totes les idees que engloba l'educació i com cadascú l'enfoca des de un punt de vista molt diferent.

Revistes educatives

A seminari ens han demanat que fem un informe sobre les revistes educatives. En aquesta entrada el bloc nombraré per sobre les revistes amb les que vaig treballar.

Actualment, tenim una gran oferta pel que fa a revistes relacionades amb l’àmbit de l’educació en el nostre país. Aquest sector inclou a persones de totes les edats, des dels alumnes més joves fins als professors i pares d’aquests. És per aquest motiu que podem observar que actualment el destinatari d’aquestes revistes es centra en un d’aquests dos col•lectius: nens o educadors. Curiosament, no hi ha cap revista en el mercat que es dirigeixi els dos grups en qüestió al mateix temps. Tot hi així, podem observar que cada revista, sigui quin sigui el seu destinatari, es centra en un àmbit de l’ensenyament molt concret.
D’aquesta manera, podem dividir les revistes educatives en dos grans blocs: les revistes educatives destinades als joves i les revistes educatives per a educadors.

Revistes educatives destinades als joves

- Cucafera (4-6 anys)
- Tiroliro (a partir de 7 anys)
- Reporter Doc (a partir de 9 anys)
- Cavall fort (de 6 a 12 anys)

Totes les revistes estan enfocades a un aprenentatge visual. Tot i que inclouen una gran varietat de coneixement en tots els àmbits podem observar com es centren en fomentar la lectura entre els més joves des de ben petits. Per tant, sembla que la intencionalitat primera d’aquestes revistes és aconseguir que els joves agafin un bon hàbit de lectura, que aprenguin a apreciar-la com a una forma d’entreteniment més.

Revistes destinades als educadors

En general, el destinatari d’aquests tipus de revistes és el sector especialitzat de l’educació, els mestres. En aquest cas podem classificar les revistes segons en l’àrea de l’ensenyament en el que es concentren. Cal dir que tot i que hi ha una certa especialització en un sector o un altre totes les revistes que anomenarem a continuació tenen un tret en comú: dediquen sempre una primeres pàgines a articles d’opinió sobre l’actualitat educativa. Dividiré les revistes segons l’àrea d’investigació amb la que tracten:

- Comunicació professor/infant: Guix, Guix d’infantil, Escuela en acción infantil, Comunicació Educativa.
- Experiències: Escuela en acción infantil i Comunicació Educativa.
- Didàctica de les assignatures i aplicacions: Revista de ciencias de la educación, Suports i Escola catalana.
- Noves tecnologies: Comunicación y pedagogía i Padres y Maestros.
- Actualitat educativa: Cuadernos de literatura infanti y juvenil, Protagonistes ja!, Organización y gestión educativa i Estris.
- Crítica literària: Faristol.

Hi ha molta oferta pel que fa a revistes educatives i podem cercar amb facilitat els temes que més ens interessen en un moment donat. Aquest fet es dóna per una forta conscienciació del col•lectiu de mestres (principals integrants de l’edició d’aquestes revistes) de què l’educació és la base per construir una societat justa i equilibrada.

LLibres de lectura

En la sessió de seminari d'avui cadascun dels membres que l'integrem hem portat el nostre llibre de lectura preferit. He pogut observar que tenim gustos molt diferents, des de llibres ciència ficció fins a llibres de caire més social. A continuació citaré els llibres que més m'han interessat junt amb el nom del membre de seminari que el va portar amb un enllaç al seu bloc on podreu trobar una petita explicació sobre el llibre:

- Encarni Bosch: Vides al descobert. Els mons viscuts del fenomen "sense sostre".

- David Sanchez: La Catedral del Mar.

- Esther Aldehuela: Pura vida.

- Adrià Pérez: Mecanoscrit del segon origen.

- Marc Ariño: El món sobre rodes.

- Laia Castellà: Postdata: Te quiero.

De totes formes no hi ha que menysprear llibres com el Petit príncep, El código da Vinci o Sin notícias de Gurb que també han sigut anomenats.

Per la meva part jo he portat El juego de Ender de Orson Scott Card. Aquest llibre tracte de la història d'un nen en un futur on tot està controlat i la societat es prepara per lluitar contra una invasió alienígena. Aquest nen és seleccionat per ser entrenat com a soldat d'aquesta lluita.

Recomano aquest llibre per els següents motius:

- Té una estructura de capítols diferents.

- Els personatges estan psicològicament molt definits. De manera que és fàcil sentir-se identificat amb algun d'ells.

- Té un final molt sorprenent.

- Utilitza un llenguatge fàcil però elegant.

- Exposa els valors humans en el seu extrem.

- L'ambientació de la novel·la i la societat futurista que es presenta és excel·lent.

- Inclús els personatges secundaris són tan interessants com els principals.

¿Quién lava los platos en casa?

En la sessió de seminari d’avui hem parlat de l’actualitat educativa a partir de les notícies trobades en diversos diaris. Els encarregats de repassar-les aquesta setmana hem estat en Josep Fosalba, l’Aina Romero i jo, en Jordi Mur. Entre totes les notícies, hem destacat la notícia d’El País del dia 28 de novembre del 2009: “¿Quién lava los platos en casa?”.
Aquesta notícia ens explica com els alumnes de sisè de primària del CEIP Poble Nou han començat l’assignatura d’Educació per a la ciutadania (assignatura que tracta sobre els costums en altres països, el civisme, les diferents estructures familiars existents, els drets dels infants i comentaris de notícies).
En la classe de la notícia parlen sobre el repartiment de les tasques domèstiques. A través dels comentaris dels alumnes, la mestra s’adona que la que fa més feina a casa és la mare, que el pare fa poca feina i que els nens pràcticament no fan res.
Per reconduir aquesta situació, la mestra planteja als alumnes si és correcte aquest repartiment de les tasques i els fa veure que la mare no és la que ho ha de fer tot, a través de preguntes com: - Podem viure sense fer les feines de casa, sense cuinar, per exemple? Podem viure sense rentar la roba? D’aquesta manera els alumnes s’adonen de la situació en la que es troba la seva mare.
A partir d’aquesta exposició obrim un debat on opinem sobre la utilitat d’aquesta assignatura, si s’ha de començar a sisè o abans, si els membres del nostre seminari hem rebut aquesta educació i si sobreprotegim massa els nostres infants.
Nosaltres com a grup hem fet la següent reflexió sobre aquesta assignatura. Pensem que la incorporació d’aquesta matèria a l’educació primària és una bona iniciativa. En primer lloc, perquè els nens aprenent valors molt importants a l’hora de conviure en la societat en què vivim. Actualment, el model de família és cada vegada més complex: la total inserció de la dona en el món laboral, les parelles se separen, parelles homosexuals, famílies reconstituïdes, i així podríem estar enumerant diferents circumstàncies que es produeixen en les diverses, úniques i irrepetibles famílies del nostre país.
Per acabar, ens agradaria esmentar un dels motius principals pels quals creiem que aquesta assignatura és molt positiva en l’ensenyança. Nosaltres creiem que l’Escola no només ha d’ensenyar sinó també ajudar a créixer a futurs ciutadans adults; per aquest motiu, pensem que una assignatura que “educa” i ajuda a comprendre al nen la societat és molt positiva per al seu creixement personal.

"Una migdiada de dotze anys" i "Las buenas notas por sí solas forman malas personas"

Avui a seminari hem parlat de dos articles relacionats amb l’eduació:“Una migdiada de dotze anys”, un article d’opinió de Carles Capdevila (periodista) i “Las buenas notas por sí solas forman malas personas”, una entrevista a Ken Blanchard (pioner del “management”).

“Una migdiada de dotze anys”

En l’article “Una migdiada de dote anys” (publicat al diari AVUI el 25 d’octubre de 2009), Carles Capdevila fa una crítica al comportament de molts pares en l’educació dels seus fills entre els 2 i els 12 anys. Des del punt de vista del periodista, durant aquesta etapa els pares no participen activament en l’educació dels seus fills sinó que deleguen tota responsabilitat a les escoles. Així, en l’etapa de l’adolescència el nen arriba sense uns valors establerts des de casa i comencen les queixes dels pares per les malifetes dels seus fills. I és que com diu Carles Capdevila: “N’hem dit sobreprotecció, però és la desprotecció més absoluta: el nen arriba a l’insti sense haver anat a comprar una trista barra de pa, just quan un amic ja s’ha passat a la coca.”

La reflexió que he extret d’aquesta crítica és que és evident que l’escola no pot educar sola els nostres infants sense l’ajuda des pares. L’educació no és una cosa que es pugui delegar sinó que s’ha de compartir entre totes les persones de l’entorn del nen. Estic completament d’acord amb en Carles Capdevila quan diu que ningú podrà acusar els pares d’haver fracassat educant els seus fills quan no ho han intentat.

“Las buenas notas por sí solas forman malas personas”

En l’entrevista a Ken Blanchard de Lluís Amiguet de títol “Las buenas notas por sí solas forman malas personas” (publicat al diaria La Vanguardia el 21 d’octubre de 2009), Ken Blanchard critica el sistema educatiu actual. Creu que el sistema d’ensenyament actual fomenta l’avarícia. El sistema de notes provoca que els alumnes que treuen bones notes es converteixin en persones amb la necessitat de ser qualificats i d’estar per sobre dels altres companys (sistema en el que es bassa el món laboral actual), mentre que aquells que no treuen bones notes deixen d’interessar-se per la seva formació i en un futur es convertiran en paràsits de la societat. La solució que proposa Blanchard és un sistema sense qualificacions on el que es valori sigui la condició humana i no la capacitat de aportar resultats. Blanchard creu que així tots els infants s’esforçarien i a la vegada es convertirien en uns adults d’una qualitat humana molt més gran que l’actual. Adults que treballen per ells mateixos i per la societat.

Estic d’acord amb el sistema que planteja Blanchard tot i que crec que perquè aquest tipus d’ensenyament funcioni aquests valors s’han de complementar a les cases de cada infant, fet realment complicat. De totes formes és evident que la societat ha de fer alguna cosa per canviar aquest sistema de l’extrema individualitat de la persona que només fa i desfà pels seus propis interessos.

La "gorda" y el "llorica" de la clase

En la sessió de seminari d’avui hem parlat de l’actualitat educativa a partir de les notícies trobades en diversos diaris. Els companys encarregats de repassar-les aquesta setmana han estat la Laura Hedo, l’Adrià Pérez i la Mònica Talegón. Entre totes les notícies, han destacat la notícia d’El País del dia 1 de novembre del 2009: “La “gorda” y el llorica de la clase”.
Aquesta notícia ens explica el cas d’una mestra que insultava i maltractava físicament els seus alumnes perquè callessin.
Els nens ho explicaven als pares els quals no ho creien fins que les queixes van persistir. En aquest moment van denunciar a la mestra dels seus fills.
Com a càstig la mestra ha estat inhabilitada durant 4 anys i se li ha obert un expedient. Aquesta s’ha justificat dient que eren els alumnes els qui li feien bulling.
A partir d’aquesta exposició s’obre un debat on opinem sobre l’actuació de la mestra, què pot fer el sistema docent per evitar aquestes situacions i si la condemna a la mestra és realment justa.
La meva opinió sobre aquestes tres qüestions és la següent. Pel que fa a l’actuació de la mestra és indubtablement inconcebible, li fessin bulling o no. En el cas que així hagi estat la mestra ho hauria d’haver comunicat a la direcció del centre i que aquesta s’hagués ocupat de la situació si considerava a la mestra incapacitada per fer-ho. En segon lloc, el sistema docent pot evitar aquestes situacions avaluant constantment la tasca dels mestres i així poden observar la metodologia de cadascun dels mestres de l’escola. Des d’un punt de vista individual el mestre, que observi un comportament estrany d’un company de feina o rebi vàries queixes d’alumnes sobre una situació com aquesta, hauria d’intentar dialogar amb el mestre acusat i observar si segueixen les queixes. En aquest cas informar a la direcció del centre. Per últim, opino que la condemna, lluny de ser justa, es queda curta. El mestra condemnat hauria de deixar d’impartir classes de per vida o com a mínim fer un curset de reinserció el sistema on l’administració pogués assegurar la capacitat de reinserció del mestre en el sistema educatiu.

Va de mestres

El passat dimecres 21 d'octubre vam debatre a Seminari les idees que haviem extret del llibre Va de mestres de Jaume Cela i Juli Palou. Entre les activitats referides al llibre vam parlar dels fragments que més ens havien interpel·lat. Entre aquests fragments jo vaig triar el següent, el qual adjunto a continuació junt amb el meu comentari personal:

(Capítol: Només els dictador no accepten la crítica - p.64 -):
“Quan estiguis avesat a posar en joc davant dels altres allò que fas i allò que penses sobre el que fas, t’adonaràs que ser crític és un exercici que requereix molta intel·ligència, perquè, si bé tothom està capacitat per parlar, no és cert que tots els discursos al voltant d’una acció reflexionada tinguin la mateixa qualitat. Per parlar no és necessari pagar peatge, i és per això que sovint sembla que dictin sentència espavilats de pa sucat amb oli. Distingeix, doncs, la crítica fonamentada, dels focs d’encenalls.”

Comentari:
He escollit aquest fragment perquè en molts casos, en entrevistes a pares sobretot, el mestre reflecteix aquesta actitud de no-error pel simple fet de anomenar-se a si mateix professional. Sovint les persones i els mestres com a tal no accepten les crítiques de bon grat, sinó que ho interpreten com a una agressió a la seva forma de ser i de fer. En conseqüència arremeten contra qui els ha criticat sense pensar ni un moment del perquè d’aquesta crítica. Crec que en el moment que som capaços de criticar-nos a nosaltres mateixos i acceptar la crítica dels altres adquirim la capacitat de distanciar-nos per extreure les conclusions adients.

La nostre escola

Aquesta setmana al seminari l’hem dedicat sobretot a parlar de la nostre escola de primària en general. Vam parlar d’instal·lacions, de professors, de companys, de com celebràvem les festes, com adquiríem coneixements, etc. En general, cadascú deia al que normalment li havia marcat més de la seva etapa per primària.
La sensació que vaig tenir és que pocs estàvem contents amb la nostre experiència a l’escola. En la majoria de casos potser ens centràvem més en algun professor que en el seu moment ens ho havia fet passar malament, aquell que arribes a casa i dius: “Em té mania”. Però segurament al que sobtava més era com reaccionava cadascú de nosaltres amb l’experiència dels altres. En veure que hi havien tipus d’escoles tant diferents a les nostres que només de pensar-hi en les situacions que es podien viure allà, rèiem o ens horroritzàvem com si fossin fets impossibles però allà estan, educant gent tant com les que considerem més estàndard.
De tot el que vam dir, segurament hi ha un tema on la majoria (per no dir tots) vam coincidir, el tipus d’ensenyament que s’impartia. En general un ensenyament transmissiu, on el professor entra, fa callar als alumnes i es posa explicar. Amb pocs treballs en grup i amb un programa que mai deixava pas ni a l’espontaneïtat ni a la recerca dels interessos de l’alumne. Això probablement és el que tots volem canviar, aquesta dinàmica de classe on només hi ha un protagonista (el professor) per una on qui de veritat importi sigui l’estudiant (l’alumne). D’un model transmissiu a un de constructiu.

La diversitat

Aquesta setmana al seminari, entre altres coses, hem fet una activitat que ens va servit per conèixer millor als altres companys de grup. Cadascú tenia que portar un objecte que creies que l’identifica. Objectes que en el passat van ser importants, altres que mostraven algun aspecte de la nostre personalitat, objectes relacionats amb les nostres aficions, etc.
Personalment crec que més que el que va portar cadascú de nosaltres és més important veure que tots els objectes eren diferents i es que tots som diferents. Aquí és quan apareix per mi la idea de la diversitat. Normalment, quan ens parlen de diversitat el que ens ve al cap són les diferencies culturals (creences, nacionalitat, etc.). La realitat és que la diversitat sempre ha existit degut a la individualitat de cada persona. La immigració, sempre tan lligada a la diversitat, només a afegit una variable més (diferencies culturals) a aquesta diversitat. Així, en l’àmbit educatiu, què a canviat? Per al professor la diversitat sempre ha existit i ha tingut que adaptar-se i saber ensenyar a qualsevol tipus d’alumne. I amb aquesta nova variable? Exactament al mateix amb l’avantatge que les noves generacions poden aprendre d’altres cultures, respectar-les, ser tolerants.
Ja que tenir present que els nens són nens, siguin de la cultura que siguin i que la seva individualitat no depèn tant d'on siguin si com a mestres els fem sentir que ja estan a casa.

Sobre alguns drets dels reis i de les reines de la casa

Aquest text de Jaume Cela i Juli Palou ens cita nou drets que han considerat essencials per els infants:

- Dret a conèixer el valor d’un no
- Dret a mirar la tele una estoneta, i a mirar-la acompanyats
- Dret a no saber nedar, ni anglès, ni música, ni ballet, ni bàsquet, ni kàrate…
- Dret a avorrir-se
- Dret a saber que és la tristesa
- Dret a caminar pel súper sense donar trompades amb el carretó a la gent gran
- Dret a tenir uns adults al costat que no llencin les burilles del cendrer del cotxe al mig del carrer
- Dret a ser escoltats
- Dret a conèixer que hi ha uns límits

Crec que més que comentar un per un cada un dels drets on, per qui no ho hagi llegit, el títol de cada un d’ells ja és de per sí molt explicatiu, prefereixo comentar l’únic amb al que no estic del tot d’acord, que per mi, seria el tercer on parla del dret a no saber nedar, ni anglès, ni música, ni ballet, ni bàsquet, ni kàrate…

Els autors ho plantegen des de el punt de vista del nen que té totes les tardes ocupades per activitats extraescolars que li han imposat els adults i mai té temps per dedicar-se al que realment vol. Ho veuen d’una forma massa extremista.

Si que és veritat que un extrem així no és bo, però fer una sola activitat esportiva on el nen o nena, junt amb altres de la seva edat, juga, aprèn i comparteix fent esport fora de l’àmbit escolar és una part molt important de la seva educació social. Poden aprendre valors tant important com l’equip, saber guanyar i perdre i com acceptar-ho, relacionar-se amb altres companys d’una forma diferent a l’aula o aprendre que la disciplina (entrenador, monitor…) no és sinònim de avorriment sinó que també pot significar diversió.

Ho he pogut comprovar personalment, ja que he sigut entrenador de bàsquet de varies edats i he vist com alumnes solitaris a classe començaven a integrar-se en un grup a partir d’un esport que, els hi podia agradar més o menys, però que no volien deixar pel simple fet de sentir-se part d’algo diferent a l’aula i a la família. En definitiva no trobo que sigui un dret a tenir tant en compte com els altres de la forma que està exposat.