¿Quién lava los platos en casa?

En la sessió de seminari d’avui hem parlat de l’actualitat educativa a partir de les notícies trobades en diversos diaris. Els encarregats de repassar-les aquesta setmana hem estat en Josep Fosalba, l’Aina Romero i jo, en Jordi Mur. Entre totes les notícies, hem destacat la notícia d’El País del dia 28 de novembre del 2009: “¿Quién lava los platos en casa?”.
Aquesta notícia ens explica com els alumnes de sisè de primària del CEIP Poble Nou han començat l’assignatura d’Educació per a la ciutadania (assignatura que tracta sobre els costums en altres països, el civisme, les diferents estructures familiars existents, els drets dels infants i comentaris de notícies).
En la classe de la notícia parlen sobre el repartiment de les tasques domèstiques. A través dels comentaris dels alumnes, la mestra s’adona que la que fa més feina a casa és la mare, que el pare fa poca feina i que els nens pràcticament no fan res.
Per reconduir aquesta situació, la mestra planteja als alumnes si és correcte aquest repartiment de les tasques i els fa veure que la mare no és la que ho ha de fer tot, a través de preguntes com: - Podem viure sense fer les feines de casa, sense cuinar, per exemple? Podem viure sense rentar la roba? D’aquesta manera els alumnes s’adonen de la situació en la que es troba la seva mare.
A partir d’aquesta exposició obrim un debat on opinem sobre la utilitat d’aquesta assignatura, si s’ha de començar a sisè o abans, si els membres del nostre seminari hem rebut aquesta educació i si sobreprotegim massa els nostres infants.
Nosaltres com a grup hem fet la següent reflexió sobre aquesta assignatura. Pensem que la incorporació d’aquesta matèria a l’educació primària és una bona iniciativa. En primer lloc, perquè els nens aprenent valors molt importants a l’hora de conviure en la societat en què vivim. Actualment, el model de família és cada vegada més complex: la total inserció de la dona en el món laboral, les parelles se separen, parelles homosexuals, famílies reconstituïdes, i així podríem estar enumerant diferents circumstàncies que es produeixen en les diverses, úniques i irrepetibles famílies del nostre país.
Per acabar, ens agradaria esmentar un dels motius principals pels quals creiem que aquesta assignatura és molt positiva en l’ensenyança. Nosaltres creiem que l’Escola no només ha d’ensenyar sinó també ajudar a créixer a futurs ciutadans adults; per aquest motiu, pensem que una assignatura que “educa” i ajuda a comprendre al nen la societat és molt positiva per al seu creixement personal.

GIMP, Audacity i Movie Maker

"Gall" de Joan Vinyola

Avui a Gestió de la informació i TIC hem treballat combinant tres programes: el GIMP, l’Audacity i el Windows Movie Maker. Es tractava de fer un vídeo on s’escoltés una recitació nostre d’un poema amb música de fons mentre es reproduïa el text escrit sobre una imatge relacionada amb el poema. Per fer-ho hem seguit els següents passos:

- Triar la poesia i gravar-la amb un micròfon a l’Audacity. Posteriorment, amb el mateix programa, posar-li una música de fons

- Triar una imatge que tingues relació amb el poema i fer-la d’un mida concret: 600X600.

- Amb el Windows Movie Maker combinar imatge, so i afegir-li al text de manera que coincidís amb la recitació.

Per últim i com a part final de la pràctica hem penjat el resultat al Bloc de l'assignatura.

"Una migdiada de dotze anys" i "Las buenas notas por sí solas forman malas personas"

Avui a seminari hem parlat de dos articles relacionats amb l’eduació:“Una migdiada de dotze anys”, un article d’opinió de Carles Capdevila (periodista) i “Las buenas notas por sí solas forman malas personas”, una entrevista a Ken Blanchard (pioner del “management”).

“Una migdiada de dotze anys”

En l’article “Una migdiada de dote anys” (publicat al diari AVUI el 25 d’octubre de 2009), Carles Capdevila fa una crítica al comportament de molts pares en l’educació dels seus fills entre els 2 i els 12 anys. Des del punt de vista del periodista, durant aquesta etapa els pares no participen activament en l’educació dels seus fills sinó que deleguen tota responsabilitat a les escoles. Així, en l’etapa de l’adolescència el nen arriba sense uns valors establerts des de casa i comencen les queixes dels pares per les malifetes dels seus fills. I és que com diu Carles Capdevila: “N’hem dit sobreprotecció, però és la desprotecció més absoluta: el nen arriba a l’insti sense haver anat a comprar una trista barra de pa, just quan un amic ja s’ha passat a la coca.”

La reflexió que he extret d’aquesta crítica és que és evident que l’escola no pot educar sola els nostres infants sense l’ajuda des pares. L’educació no és una cosa que es pugui delegar sinó que s’ha de compartir entre totes les persones de l’entorn del nen. Estic completament d’acord amb en Carles Capdevila quan diu que ningú podrà acusar els pares d’haver fracassat educant els seus fills quan no ho han intentat.

“Las buenas notas por sí solas forman malas personas”

En l’entrevista a Ken Blanchard de Lluís Amiguet de títol “Las buenas notas por sí solas forman malas personas” (publicat al diaria La Vanguardia el 21 d’octubre de 2009), Ken Blanchard critica el sistema educatiu actual. Creu que el sistema d’ensenyament actual fomenta l’avarícia. El sistema de notes provoca que els alumnes que treuen bones notes es converteixin en persones amb la necessitat de ser qualificats i d’estar per sobre dels altres companys (sistema en el que es bassa el món laboral actual), mentre que aquells que no treuen bones notes deixen d’interessar-se per la seva formació i en un futur es convertiran en paràsits de la societat. La solució que proposa Blanchard és un sistema sense qualificacions on el que es valori sigui la condició humana i no la capacitat de aportar resultats. Blanchard creu que així tots els infants s’esforçarien i a la vegada es convertirien en uns adults d’una qualitat humana molt més gran que l’actual. Adults que treballen per ells mateixos i per la societat.

Estic d’acord amb el sistema que planteja Blanchard tot i que crec que perquè aquest tipus d’ensenyament funcioni aquests valors s’han de complementar a les cases de cada infant, fet realment complicat. De totes formes és evident que la societat ha de fer alguna cosa per canviar aquest sistema de l’extrema individualitat de la persona que només fa i desfà pels seus propis interessos.

La "gorda" y el "llorica" de la clase

En la sessió de seminari d’avui hem parlat de l’actualitat educativa a partir de les notícies trobades en diversos diaris. Els companys encarregats de repassar-les aquesta setmana han estat la Laura Hedo, l’Adrià Pérez i la Mònica Talegón. Entre totes les notícies, han destacat la notícia d’El País del dia 1 de novembre del 2009: “La “gorda” y el llorica de la clase”.
Aquesta notícia ens explica el cas d’una mestra que insultava i maltractava físicament els seus alumnes perquè callessin.
Els nens ho explicaven als pares els quals no ho creien fins que les queixes van persistir. En aquest moment van denunciar a la mestra dels seus fills.
Com a càstig la mestra ha estat inhabilitada durant 4 anys i se li ha obert un expedient. Aquesta s’ha justificat dient que eren els alumnes els qui li feien bulling.
A partir d’aquesta exposició s’obre un debat on opinem sobre l’actuació de la mestra, què pot fer el sistema docent per evitar aquestes situacions i si la condemna a la mestra és realment justa.
La meva opinió sobre aquestes tres qüestions és la següent. Pel que fa a l’actuació de la mestra és indubtablement inconcebible, li fessin bulling o no. En el cas que així hagi estat la mestra ho hauria d’haver comunicat a la direcció del centre i que aquesta s’hagués ocupat de la situació si considerava a la mestra incapacitada per fer-ho. En segon lloc, el sistema docent pot evitar aquestes situacions avaluant constantment la tasca dels mestres i així poden observar la metodologia de cadascun dels mestres de l’escola. Des d’un punt de vista individual el mestre, que observi un comportament estrany d’un company de feina o rebi vàries queixes d’alumnes sobre una situació com aquesta, hauria d’intentar dialogar amb el mestre acusat i observar si segueixen les queixes. En aquest cas informar a la direcció del centre. Per últim, opino que la condemna, lluny de ser justa, es queda curta. El mestra condemnat hauria de deixar d’impartir classes de per vida o com a mínim fer un curset de reinserció el sistema on l’administració pogués assegurar la capacitat de reinserció del mestre en el sistema educatiu.

Va de mestres

El passat dimecres 21 d'octubre vam debatre a Seminari les idees que haviem extret del llibre Va de mestres de Jaume Cela i Juli Palou. Entre les activitats referides al llibre vam parlar dels fragments que més ens havien interpel·lat. Entre aquests fragments jo vaig triar el següent, el qual adjunto a continuació junt amb el meu comentari personal:

(Capítol: Només els dictador no accepten la crítica - p.64 -):
“Quan estiguis avesat a posar en joc davant dels altres allò que fas i allò que penses sobre el que fas, t’adonaràs que ser crític és un exercici que requereix molta intel·ligència, perquè, si bé tothom està capacitat per parlar, no és cert que tots els discursos al voltant d’una acció reflexionada tinguin la mateixa qualitat. Per parlar no és necessari pagar peatge, i és per això que sovint sembla que dictin sentència espavilats de pa sucat amb oli. Distingeix, doncs, la crítica fonamentada, dels focs d’encenalls.”

Comentari:
He escollit aquest fragment perquè en molts casos, en entrevistes a pares sobretot, el mestre reflecteix aquesta actitud de no-error pel simple fet de anomenar-se a si mateix professional. Sovint les persones i els mestres com a tal no accepten les crítiques de bon grat, sinó que ho interpreten com a una agressió a la seva forma de ser i de fer. En conseqüència arremeten contra qui els ha criticat sense pensar ni un moment del perquè d’aquesta crítica. Crec que en el moment que som capaços de criticar-nos a nosaltres mateixos i acceptar la crítica dels altres adquirim la capacitat de distanciar-nos per extreure les conclusions adients.

Qui ets tu?

"Més clar, l'aigua."


En el moment que se’ns va plantejar l’activitat de Qui ets tu? vaig pensar automàticament en l’aigua com clar representant de la persona a descriure. És per aquest motiu que vaig triar aquesta fotografia d’un salt d’aigua d’Escòcia per representar-la.
Principalment són quatre les característiques de l’aigua que personalment veig representades en aquesta persona: la transparència, la vivacitat, la puresa i, en el sentit d’aquesta foto, la direcció única que prenen els rius per arribar al mar.
És una persona molt transparent i és que quan el mires saps exactament què està sentint. Veus com reacciona a qualsevol estímul amb molta facilitat, davant de les paraules de la gent, de cada situació que es presenta, etc. Té molta expressivitat facial. Amb relació a aquest punt tenim la puresa d’aquest sentiments que expressa. Evidentment s’enfada igual que tothom però, a diferencia de moltes altres persones, no sembla que arribi a odiar, a tenir aquest sentiment de malícia cap a ningú. Personalment crec que aquest són els dos punts principals del seu caràcter relacionats amb la fotografia.
Igualment penso que, com l’aigua, és una persona que inspira vida. És una persona molt activa, té molta iniciativa alhora d’emprendre treballs, de responsabilitzar-se de la situació i d’empenya als companys a seguir-la. Per últim i en relació a aquesta capacitat de lideratge, aquesta direcció única a la que em referia anteriorment és pel simple fet de que és una persona que té molts clars els seus objectius i igual que l’aigua treballa dia a dia per aconseguir-los, per arribar al mar.

Programari LLiure

A l'assignatura de Gestió de la informació i TIC ens han encarregat que fem un mapa conceptual sobre el programari lliure amb el CmapTools. Les finalitats de la pràctica eren les següents:

- Crear un mapa senzill i aprendre de forma autodidacta el funcionament de CmapTools.
- Consultar l'ajuda en línea.
- Configurar l'idioma de la interfície.
- Desar el mapa a l'ordinador en el que treballem i també als servidors del IMHC (IHMC Public - Cmaps).
- Generar l'adreça pública del mapa i citar-la des del nostre bloc.

Com podeu veure en la imatge de dalt jo em vaig centrar en dos àmbits del programari lliure. El primer què ens aporta que no ens aportin els altres programes i segon, quins tipus de programes lliures hi ha. La imatge d'adalt és el resultat de desar el mapa conceptual com imatge en el propi ordinador. Si voleu veure el mapa conceptual en format Web i així també els enllaços que conté premeu aquí.


Ha estat molt útil aprendre a utilitzar aquest programa ja que ens permet fer mapes conceptuals per estudiar de manera ordenada, fàcil i ràpida. Personalment, ha estat la pràctica que m'ha costat més de fer ja que tenia problemes per generar l'adreça pública però amb l'ajuda en línia finalment he aconseguit fer-ho. Per últim, en relació a aquesta ajuda en línia potser us trobeu que en el Bloc de Gestió i TIC està en anglès. La web que jo he enllaçat aquí és la versió en castellà, per entrar pulseu on posa ajuda en línia.