"Una migdiada de dotze anys" i "Las buenas notas por sí solas forman malas personas"

Avui a seminari hem parlat de dos articles relacionats amb l’eduació:“Una migdiada de dotze anys”, un article d’opinió de Carles Capdevila (periodista) i “Las buenas notas por sí solas forman malas personas”, una entrevista a Ken Blanchard (pioner del “management”).

“Una migdiada de dotze anys”

En l’article “Una migdiada de dote anys” (publicat al diari AVUI el 25 d’octubre de 2009), Carles Capdevila fa una crítica al comportament de molts pares en l’educació dels seus fills entre els 2 i els 12 anys. Des del punt de vista del periodista, durant aquesta etapa els pares no participen activament en l’educació dels seus fills sinó que deleguen tota responsabilitat a les escoles. Així, en l’etapa de l’adolescència el nen arriba sense uns valors establerts des de casa i comencen les queixes dels pares per les malifetes dels seus fills. I és que com diu Carles Capdevila: “N’hem dit sobreprotecció, però és la desprotecció més absoluta: el nen arriba a l’insti sense haver anat a comprar una trista barra de pa, just quan un amic ja s’ha passat a la coca.”

La reflexió que he extret d’aquesta crítica és que és evident que l’escola no pot educar sola els nostres infants sense l’ajuda des pares. L’educació no és una cosa que es pugui delegar sinó que s’ha de compartir entre totes les persones de l’entorn del nen. Estic completament d’acord amb en Carles Capdevila quan diu que ningú podrà acusar els pares d’haver fracassat educant els seus fills quan no ho han intentat.

“Las buenas notas por sí solas forman malas personas”

En l’entrevista a Ken Blanchard de Lluís Amiguet de títol “Las buenas notas por sí solas forman malas personas” (publicat al diaria La Vanguardia el 21 d’octubre de 2009), Ken Blanchard critica el sistema educatiu actual. Creu que el sistema d’ensenyament actual fomenta l’avarícia. El sistema de notes provoca que els alumnes que treuen bones notes es converteixin en persones amb la necessitat de ser qualificats i d’estar per sobre dels altres companys (sistema en el que es bassa el món laboral actual), mentre que aquells que no treuen bones notes deixen d’interessar-se per la seva formació i en un futur es convertiran en paràsits de la societat. La solució que proposa Blanchard és un sistema sense qualificacions on el que es valori sigui la condició humana i no la capacitat de aportar resultats. Blanchard creu que així tots els infants s’esforçarien i a la vegada es convertirien en uns adults d’una qualitat humana molt més gran que l’actual. Adults que treballen per ells mateixos i per la societat.

Estic d’acord amb el sistema que planteja Blanchard tot i que crec que perquè aquest tipus d’ensenyament funcioni aquests valors s’han de complementar a les cases de cada infant, fet realment complicat. De totes formes és evident que la societat ha de fer alguna cosa per canviar aquest sistema de l’extrema individualitat de la persona que només fa i desfà pels seus propis interessos.

La "gorda" y el "llorica" de la clase

En la sessió de seminari d’avui hem parlat de l’actualitat educativa a partir de les notícies trobades en diversos diaris. Els companys encarregats de repassar-les aquesta setmana han estat la Laura Hedo, l’Adrià Pérez i la Mònica Talegón. Entre totes les notícies, han destacat la notícia d’El País del dia 1 de novembre del 2009: “La “gorda” y el llorica de la clase”.
Aquesta notícia ens explica el cas d’una mestra que insultava i maltractava físicament els seus alumnes perquè callessin.
Els nens ho explicaven als pares els quals no ho creien fins que les queixes van persistir. En aquest moment van denunciar a la mestra dels seus fills.
Com a càstig la mestra ha estat inhabilitada durant 4 anys i se li ha obert un expedient. Aquesta s’ha justificat dient que eren els alumnes els qui li feien bulling.
A partir d’aquesta exposició s’obre un debat on opinem sobre l’actuació de la mestra, què pot fer el sistema docent per evitar aquestes situacions i si la condemna a la mestra és realment justa.
La meva opinió sobre aquestes tres qüestions és la següent. Pel que fa a l’actuació de la mestra és indubtablement inconcebible, li fessin bulling o no. En el cas que així hagi estat la mestra ho hauria d’haver comunicat a la direcció del centre i que aquesta s’hagués ocupat de la situació si considerava a la mestra incapacitada per fer-ho. En segon lloc, el sistema docent pot evitar aquestes situacions avaluant constantment la tasca dels mestres i així poden observar la metodologia de cadascun dels mestres de l’escola. Des d’un punt de vista individual el mestre, que observi un comportament estrany d’un company de feina o rebi vàries queixes d’alumnes sobre una situació com aquesta, hauria d’intentar dialogar amb el mestre acusat i observar si segueixen les queixes. En aquest cas informar a la direcció del centre. Per últim, opino que la condemna, lluny de ser justa, es queda curta. El mestra condemnat hauria de deixar d’impartir classes de per vida o com a mínim fer un curset de reinserció el sistema on l’administració pogués assegurar la capacitat de reinserció del mestre en el sistema educatiu.

Va de mestres

El passat dimecres 21 d'octubre vam debatre a Seminari les idees que haviem extret del llibre Va de mestres de Jaume Cela i Juli Palou. Entre les activitats referides al llibre vam parlar dels fragments que més ens havien interpel·lat. Entre aquests fragments jo vaig triar el següent, el qual adjunto a continuació junt amb el meu comentari personal:

(Capítol: Només els dictador no accepten la crítica - p.64 -):
“Quan estiguis avesat a posar en joc davant dels altres allò que fas i allò que penses sobre el que fas, t’adonaràs que ser crític és un exercici que requereix molta intel·ligència, perquè, si bé tothom està capacitat per parlar, no és cert que tots els discursos al voltant d’una acció reflexionada tinguin la mateixa qualitat. Per parlar no és necessari pagar peatge, i és per això que sovint sembla que dictin sentència espavilats de pa sucat amb oli. Distingeix, doncs, la crítica fonamentada, dels focs d’encenalls.”

Comentari:
He escollit aquest fragment perquè en molts casos, en entrevistes a pares sobretot, el mestre reflecteix aquesta actitud de no-error pel simple fet de anomenar-se a si mateix professional. Sovint les persones i els mestres com a tal no accepten les crítiques de bon grat, sinó que ho interpreten com a una agressió a la seva forma de ser i de fer. En conseqüència arremeten contra qui els ha criticat sense pensar ni un moment del perquè d’aquesta crítica. Crec que en el moment que som capaços de criticar-nos a nosaltres mateixos i acceptar la crítica dels altres adquirim la capacitat de distanciar-nos per extreure les conclusions adients.

Qui ets tu?

"Més clar, l'aigua."


En el moment que se’ns va plantejar l’activitat de Qui ets tu? vaig pensar automàticament en l’aigua com clar representant de la persona a descriure. És per aquest motiu que vaig triar aquesta fotografia d’un salt d’aigua d’Escòcia per representar-la.
Principalment són quatre les característiques de l’aigua que personalment veig representades en aquesta persona: la transparència, la vivacitat, la puresa i, en el sentit d’aquesta foto, la direcció única que prenen els rius per arribar al mar.
És una persona molt transparent i és que quan el mires saps exactament què està sentint. Veus com reacciona a qualsevol estímul amb molta facilitat, davant de les paraules de la gent, de cada situació que es presenta, etc. Té molta expressivitat facial. Amb relació a aquest punt tenim la puresa d’aquest sentiments que expressa. Evidentment s’enfada igual que tothom però, a diferencia de moltes altres persones, no sembla que arribi a odiar, a tenir aquest sentiment de malícia cap a ningú. Personalment crec que aquest són els dos punts principals del seu caràcter relacionats amb la fotografia.
Igualment penso que, com l’aigua, és una persona que inspira vida. És una persona molt activa, té molta iniciativa alhora d’emprendre treballs, de responsabilitzar-se de la situació i d’empenya als companys a seguir-la. Per últim i en relació a aquesta capacitat de lideratge, aquesta direcció única a la que em referia anteriorment és pel simple fet de que és una persona que té molts clars els seus objectius i igual que l’aigua treballa dia a dia per aconseguir-los, per arribar al mar.